Fa ara un any que vaig llegir per primera vegada el
llibre de “Va de mestres”
escrit pels autors Jaume Cela i Juli
Palou. Va ser una lectura enriquidora però una mica pesada, ja que havia
d’anar fent anotacions per fer un treball i a més havia una data límit que
sempre em perseguia. Aquesta volta ha set bastant diferent, com ja tenia
anotacions de l’any passat i ja sabia de que anava m’he pogut fixar més en
detalls que m’ajudarien a pensar en quin tipus de mestre vull ser en un futur. Aquest llibre és perfecte per fer
aquesta reflexió ja que ens dona uns consells d’uns mestres que porten molt de temps
exercint i que a partir de la seva pròpia experiència i les seves vivències ens
marquen un possible camí.
Primerament diré quin classe
de mestre no vull ser, en el llibre hi
ha un capítol anomenat “Sobre el síndrome del professos CREMAT” pàgina 42
paràgraf 2:
que diu això “El
mestre que es crema és el que no sap cap a on va. Els que ho saben no es
cremen, es cansen, que és molt diferent,” Quan ho vaig llegir per primera
vegada en va venir al cap molts dels meus professors que els veia cremats, que
venien a classe ja enfadats, que no es preocupaven per l’alumnat, que
cridaven...I vaig estar reflexionant i vaig arribar a la conclusió de que mai
volia acabar així. Tampoc vull arribar a ser una mestra que es basa en l’antic
mètode, es a dir, el professor autoritari que tot ho sap i que pensa que
l’alumne és una tabla rassa per omplir de conceptes sense vivències. O arribar
a pensar que la segregació de la
diversitat és la solució a molts dels nostres problemes, o encara pitjor
pensar que els de necessitats especials mai arribaran a integrar-se dins una
classe.
I ara que he
dit quin classe de professora no vull ser diré quina si en vull ser i per
tant vos explicaré la meva meta durant
aquesta carrera i durant la meva vida. En el meu futur vull ser una professora
que escolti als seus alumnes, que quan un al·lot vinga i hem pregunti qualsevol
cosa jo li pugui respondre a partir dels meus coneixements, però no de manera
prepotent com si el nen fos inferior a mi per no saber-lo sino de manera que el
nen ho entengui i li serveixi per a la seva vida. A més a més els propis boixos
ens ensenyen moltes coses que no coneixem. També vull arribar a ser una persona
que comprengui que tots i cadascun dels nens que conec poden arribar a aprendre
siguin de qualsevol diversitat. Altre punt que vull experimentar és la
satisfacció de que un exalumne vinga a veurem i que jo vegi que el meu treball
ha servit per a la seva vida. També vull tenir l’experiència de treballar amb
les noves tecnologies ja que aquestes ens ajudaran a estar més prop de l’alumnat,
i si ara ja ens ajuden no vull imaginar d’aquí uns anys, serà increïble!
En conclusió
he de dir que no vull ser una professora famosa perquè els meus alumnes treguin
les millors notes, sino que vull ser una professora reconeguda per haver
ensenyat als meus alumnes a poder viure, conviure i el que és més important
ajudar als al·lots a ser feliços estudiant i aprenent.
